Boira

La boira s'apropa silenciosa des de l'horitzó sobre l'aigua del mar. Des de la platja, la capa blanquinosa i densa avança lenta i inexorablement, omplint l'ambient de la costa. A poc a poc, les figures de l'sky line de Barcelona es difuminen i són engolides pel núvol incessant. Mentre els meus ulls recorren l'escena, que sembla sortir d'una peli de por dels anys 80, el fred comença a penetrar pels dits de les mans i arriba fins al moll de l'os. Alhora, la meva ment pateix un procés similar. Els meus pensaments, siguin els que siguin, queden soterrats sota la boira densa del neguit de la meva pròpia existència, de la incertesa del perquè de tot plegat. Per què sóc aquí, quina raó oculta i misteriosa amaga la boira de l'existència, i penso que tant se val si existeixo o no, tant és si hi sóc, el món segueix rodolant, el sol segueix escalfant i la boira, tot i que fa un sol imponent, segueix avançant sense fronteres que la retinguin, sense permís, sense ningú que la reclamés o la rebutgés. Sentint el fred ven arrelat al meu cos, la tremolor s'apodera de mi i em deixa desvalguda i sense poc més que aquest neguit que em persegueix allà on sigui, incansable.

Cada cop la visibilitat és fa menor i la meva incapacitat per veure'hi a través fa més evident el poc que sé, la poca informació que hi ha al meu abast. En sé tan poc de l'univers, del món en el qual visc, en sé tan poc inclús de mi mateixa... Crec en un univers privat en el qual només sóc jo, on les normes les faig jo, el que hi entra o surt per sempre, el que hi és des dels inicis de la meva consciència i allò que no hi ha estat mai. Però tot plegat no és més que una il·lusió per satisfer la meva necessitat de justificar que hi sóc, per tenir la sensació que almenys, en el meu món privat, les coses funcionen per un motiu en comú, les coses existeixen o desapareixen només per una raó única i universal: perquè les he creat jo, jo en sóc la deessa omnipotent, el motor de tot, la creadora, jo sóc Déu. És una vanitat com qualsevol altre, però en el fons tots en tenim, de vanitats, tots som el nostre Déu particular, l'entitat omnipresent de l'espectacle de la nostra vida. Només hi ha un personatge principal, un únic autor, narrador, una entitat que omple totes les escletxes de la nostra consciència que, alhora, ens boicoteja a través de l'inconscient, aquella regió de l'imperi que no aconseguim dominar, més enllà de les fronteres de la nostra capacitat. Ella és l'antagonista, la que ens fa la guitza, ens posa el dubte com a principal arma ofensiva i defensiva, una fletxa enverinada que mai podem defugir, i el verí s'introdueix a totes les parts del nostre jo. El dubte... Sí, el dubte, però, és l'eina essencial per seguir essent Déu, és l'impuls que ens retroalimenta, el motiu primordial pel qual aquest món imaginari existeix, és sens dubte, la raó de ser. Qüestionar-ho tot fa que la ment treballi, fa que la vida sigui com una recerca incessant de trencaclosques, de créixer i evolucionar, de tenir un motiu suficientment potent com per seguir colpint-nos, fins a la fi dels nostres dies, perquè la recerca no s'acaba mai.